Després d’onze anys dirigint, em senc afortunat de tindre el cor ple de música de banda; aquella que no necessita guanyar a ningú, la música de la gent senzilla, la música que passa pel poble, la música que acompanya la vida, la música que t’ompli els ulls de llàgrimes, la música que educa, la música que dóna felicitat, la música que el fa tropessar i alçar-te, la música que té un passat, present i futur; aquella que el fa abraçar als qui més estimes i sentir als qui ja no estan…
Estem envoltats d’una gran tradició bandística en formacions amateur, professionals civils i militars però, no trobem massa consideració en la cultura actual. Només hem de llegir diaris, revistes especialitzades de música, visitar botigues de discos i partitures, per comprovar com la banda no existeix més enllà de l’anècdota, d’allò popular.
El 1898 es publicava a París el primer tractat d’orquestració per a banda, “el Traité d’Instrumentation et d’Orchestration à l’usage des musiques militaires, d’harmonie et de fanfare del mestre Gabriel Parès (1845-1924)”. El mateix autor escrivia en el pròleg: “… Hem de buscar els mitjans necessaris per donar a les músiques de fanfàrria, així com a les músiques d’harmonia (bandes) el rang que els pertany, i esperem demostrar que, igual que l’orquestra simfònica, elles poden traduir les inspiracions del compositor i ser dignes de la seva atenció …“
És curiós observar com, fa més d’un segle ja, es reclamava dignitat per a les bandes.
Estic totalment convençut que la Banda de Música és vehicle de cultura al s. XXI, on es troben tots els valors d’una societat sana: treball en equip, esforç, perseverança en apropar-se a la perfecció de l’art. Un temps compartit, fóra de la tecnologia (podreu descansar del mòbil dos horetes?), creant música en directe envoltada de silenci (el luxe més car del món hui en dia?). Quan estem tocant tots som iguals; una comunitat que es respecta perquè totes les veus són necessàries, cadascú amb els seus problemes, pensaments i gustos es deixa dur per eixa passió que ens eriça la pell i ens fa brollar llàgrimes de silenci als ulls.
Als anys 70, la Banda de Música era l’espai cultural per excel·lència i socialització dels pobles. Hui en dia encara he viscut aquesta corrent; en xicotets pobles alacantins, on he dirigit com Busot, El Camp de Mirra o La Canyada. Observes com músics que viuen en altres ciutats vénen a assajar perquè saben que és “la seua banda”, “la seua família”, “la seua identitat”…
Triem ser músics per fer música el millor que podem. És impressionant la dedicació i disciplina que tots i totes invertim: edat primerenca, molt de temps lliure de la nostra vida, treball amb molta autocrítica. A banda, ens van alimentant particularitats que ens fan malbé: competitivitat, crítica, individualisme.
Però som conscients del que tenim i de la responsabilitat que comporta ser músic? Sé que a la banda tenim moments bons i altres més complicats a nivell social. El més important és saber si estàs valorat/-ada; estar disposat/-ada a invertir el temps suficient per a defendre l’exigència del repertori, fer aportacions i sobretot, fer publicitat a les Xarxes Socials. No pergues l’oportunitat de viure en la Banda el màxim temps possible i intenta gaudir cada concert, cada assaig, cada processó, cada entrada, etc… perquè són moments que mai es repetiran de la mateixa manera ni amb la mateixa gent.
Per la meua part, seguiré esforçant-me i il·lusionant-me en cada compàs, actes de carrer, tertúlies, reunions, etc., perquè en un futur vos recordaré amb moltíssima estima.
Heu fet que torne a emocionar-me dirigint. Si hui sóc millor director és gràcies a vosaltres…Desitge que estiga’m juntets i afinaets durant molt de temps…
” Sense passió no hi ha música, sense il·lusió no hi ha atreviment,sense dificultat no hi ha creixement”
